Fa 15 anys que va arribar a la meva vida per fer-se indispensable. Va arribar a la meva vida per ensenyar-me... va arribar, pensant jo, que per quedar-se... però al final, no era el que jo pensava, el que jo creia, el que jo, enamorada, desitjava.
Ja veus, fa un any i poc a poc vaig recordant el que era i vaig buscant una fugida ... si, fujo del passat per trobar un present... Ja no penso ni en el futur. El pitjor d'aquesta fugida, és que sempre torna quan estic a punt d'oblidar els meus sentiments envers a ell... sempre sap tocar el meu cor. Com avui.
No m'agrada que no sigui feliç, no vull que sigui infeliç. No. Em fa immensament trista. Però hem de seguir endavant.