No milloro. quan decideixo no tornar-lo a veure ni parlar, el destí me'l posa davant dels nasos. Ahir vàrem parlar. No m'ho esperava. Crec que ja no espero res... d'ell....
Diu que vol tornar, que vol que ho tornem a intentar, que ha de posar ordre... Però, ordre en què? No milloro.
Malalta, trista, dolguda, desfeta....
La vida m'ha de donar una altra oportunitat! A veure si milloro de salut i veig les coses d'una altra manera. Almenys que sigui d'una forma més positiva.
No milloro...

Dema faig 33 anys. Demà serà el primer aniversari sense ell... no passa res. 33. Em veig tan vella i tan estúpida. I tot, a la fi, és perquè estic enrabiada amb mi mateixa. Enrabiada per no saber com allunyar-lo definitivament de la meva vida. Allunyar els records, l'anyorança. Enrabiada per no sortir endavant, per no tenir forces de donar un cop a aquesta realitat. Enrabiada per no haver vist abans la veritat.
Em tirava en cara que l'havia anul.lat, però soc jo la que està denigrada, anul.lada i sola. Moro dia a dia per dintre. Decepció, decepció... Només decepció al meu cor.

La vida continua.... Estic tan dolguda. És tan inténs el dolor que m'han donat fins i tot baixa laboral.... El sentir-me perduda no millora la situació. No millora res....
Fa dies que evito parlar amb ell. Fa dies que intento que la meva ment i el meu cor oblidin que existeix. No se que fer, com reaccionar, o si he de reaccionar...He arribat a un punt de no voler res, no se res, no sento res més que dolor. Un dolor tan intens que encongeix el meu cor, les meves entranyes. Un dolor que fa que no em pugui ni aixecar del llit, que no tingui ganes de res... Res. Això és la meva vida. Res.
M'agradaria tornar a ser la d'abans. Forta i amb les idees clares. M'agradaria recuperar el que vaig ser...Però com?

Em refugio en la música. Em refugio i intento buscar què camí prendre. No se cap a on anar. Tot em supera. Tot em fa por. No controlo res. Ni els meus sentiments, ni la meva vida. Però soc una afortunada. Podria ser molt pitjor. Tinc una família espectacular que han estat i estan amb mi. Tinc persones que m'han regalat la seva amistat sense demanar res a canvi. Tinc feina i companys que aguanten aquesta inestabilitat. Tinc tot per sortir endavant....I en el fons no entenc com puc sentir-me tan sola.


Em refugio a casa. Em refugio buscant una seguretat que m'han arrebatat. Una lliçó... que em costa molt aprendre. M''ho mereixo?

Ho tenia tot. Una casa ideal, un gos ideal, una família política ideal i tot... una mentida. Ja ho he dit abans. He viscut 15 anys entre tantes mentides que ara no reconec la veritat, la sinceritat. No la reconec.

Tan sols vull no pensar en el passat. He perdut els millors anys de la meva vida en un món ple d’hipocresia, de materialisme i vaig perdre la noció del que realmente era important. Buscava que es sentissin orgullosos, digna d’ells. Hauria d’haver vist que eren ells que no eren dignes de mi. Ho hauria d’haver vist.

He d’acabar amb aquest joc d’ara t’estimo ara t’odio. Aquest et necessito i et desprecio. No soc ni la més guapa, ni la més llesta… però si he sigut la més entregada. No passa res. Doncs, no tinc rencor. Només pena. Només m’acompanya el sentiment de tristesa d’haver-me entregat en cos i ànima a qui no s’ho mereixia.

Però aprendre la lliçó no serà fácil, però tard o d’hora tot tornarà al seu lloc. I el temps posarà a cadascú en el seu lloc. Ho sé.

Estem en plena època de vacances de setmana santa. Fa una setmana que no se res d'ell. Torna i desapareix de la meva vida amb una facilitat que em desconcerta. Però, no estic tan malament com creia que estaria. En el fons, molt en el fons se que és el millor.... Si vull tenir futur he de deixar enrera el passat. Com diu una cançó de Zipi Zape band "Dejame morir viviendo o dejame vivir la vida".

Però la confusió continua...

No tot ara és blanc o negre. He descobert matisos que creia que no existien. He aprés a veure i a sentir. D'una altra manera, si. Però he aprés. L'únic que necessito és que desaparegui la confusió i vingui la calma a la meva vida, a la meva ànima.

Com aconseguir-ho? No sé...

Estic en un moment en què abandono definitivament el passat  i em construeixo un futur o torno a les seves garres. El meu cor vol el segon pas. El meu cap em diu que el més sensat és el primer. Què fer? Abans, hagués decidit sense pensar-ho, sense por, sense mirar cap de les conseqüències que tingués, fent front a tot, doncs, em sentia tan segura...Ara, no sóc capaç de donar cap pas, de prendre cap decisió sense donar voltes i voltes a l'assumpte. Per poca cosa que sigui. Em sento tan insegura...

Busco i busco raons per mirar el perquè de tot això. Encara.

He de pensar que, algun dia, arribarà el moment de la calma. Algun dia...

1 d'agost del 2009

"Por tenerte, por querer querete, dejé de lado todo lo que sentía. Yo no sabia que tu amor escondía la soledad. Y aunque grites morena mia, desde esta orilla no escucho tu voz. No se quien eres, no se quien soy..."
Així em sento. Més desgarrada encara. No entenc res. El deixo, em deixa. 15 anys. 15 anys que ja no són res. No entenc res. Què ha passat? Com hem pogut arribar a aquest punt? Estic sola. Estic sense ell. Ja era costum. Però, ara fa més mal. Ara, ja no és l'ombra que apareixia en el moment més inesperat. Ara, ja no és allò, inexplicable, d'estar i no ser-hi. De ser-hi i no estar. Estic desgarrada. Busco el perquè de tot plegat. Busco i ja no trobo res... Però no deixo de plorar. No puc. Les llàgrimes surten sense adonar-me. Estic desgarrada i ja no puc amb aquesta incertesa.
Vol temps. Temps... 15 anys. Com ser capaç de deixar-li més temps. Temps...
De què sóc culpable? De sentir-me, en molts moments, enganyada, utilitzada, despreciada. De què sóc culpable? Em passen tantes coses pel cap. Tantes barbaritats...
No sóc res. Aigua. Llàgrimes que em desgarren el cor, la pell, les entranyes... Aigua. Aquesta ara és verí. Verí que surt per cremar el dolor.
Així em sento. De què sóc culpable? Sóc culpable. Em vaig creure el seu amor etern. Em vaig creure la seva amistat, respecte... No entenc res. 15 anys, ja res.
Intento no recordar. Intento distreure el meu cor. No pensar. Però no entenc res.
Això és amor? Això és amistat? Per què no vol tornar a casa? Què hi ha a fora? No sóc res.
Abandono l'esperança. Vull para aquest patiment. Perdo...


3 d’agost de 2009
Ja està. Fet. Intento mentalitzar-me que ja no hi és, no hi serà, no ha estat. Intento oblidar els records. Netejar l’anyorança... I ho faig dient-me, repetint-me que no pot ser. Faré... No. Faig la meva vida. Intento fer la meva vida sense ell. Jo tampoc vull més humiliació i denigració.
Ho superaré. Se que ho faré. Sola. Ho superaré. El temps portarà la calma. Novament apareixen les llàgrimes. Novament el verí que em torna a desgarrar la ferida. Aquella que està al cor. Aquella que està a l’ànima.
Ja no hi és, no hi serà, no ha estat. Vull calma.
Escric per no tornar-me boja. Feia temps que pensava que ho havia de fer. Començar aquest diari ha sigut la millor idea que he tingut en molt, molt temps. Almenys m’alivia durant uns segons, curt instant. Almenys, expresso el meu patiment.

No dormo. No menjo. Ha caigut tot. Han caigut els esquemes de la meva vida. Tot. I ara què em queda?
No hi ha consol. Ni hi ha amor. No hi ha odi. No hi ha res. Espero. Perdo...
Espero trobar-me a mi mateixa, en un món gris, en un món desert. Ser, estar. Seré una morta en vida. Sense sentiment de... Podré sentir?
Però no hi ha marxa enrera. Ja ho he decidit. Ho sé. Encara que en el fons de la meva ànima hi ha un brot d’esperança. Sé que m’enganyo. Sé que m’enganya.
No més mirar enrera. No més mirar al futur. Només compta ara. Compta acabar amb aquest dolor. Pot ser la meva salvació. Però només espero la mort. Ser una morta en vida. Sense res, doncs, no sóc res.
Quantes vegades ho he volgut deixar i ho hem tornat a intentar. Quantes! Però, ara, ja ho he decidit. Ell serà feliç. Jo? Mort. Foscor. Desolació. Però seguiré endavant.


M’he proposat que cada vegada que senti la seva falta, que em desesperi o que perdi forces, escriuré. Escriure perquè se’n vagin els records. Escriure perquè se’n vagi el dolor, l’angoixa. És malaltís viure amb quina facilitat pot deixar-me de costat. Ho veus? No hi ha marxa enrera. No et vol, no t’estima. Ficat’ho al cap. Perd ja l’esperança. Si us plau, perd ja la confiança.
Ja torno a plorar. No puc parlar amb ell. Encara em fa més mal. Tot és més dolorós. Li és tan fàcil, tan fàcil passar de mi.
No sé si aguantaré. Què he fet? No tornarà. No tornarem a estar junts. Per a què? Ja hi ha algú. Algú.
Si us plau, no puc més. No tinc forces. Serà millor oblidar. Oblidar aquests 15 anys. Malaeixo tot el temps que he perdut. Tant patiment per a res. Ho teníem tot i ara res.
Potser no m’equivocava quan el volia abandonar. No m’equivocava. No m’arrastraré més. No li ploraré més. Sé que ja està tot acabat.

Cada vegada que parlo amb ell em destrossa. Estic fent el possible per fer veure al meu cor que ja no hi és. Que ja no forma part de mi, de la meva vida. Però, les seves preocupacions per si menjo, si dormo, si em ve a veure... no vull. Li he dit que no em truqui més. Em fa mal. Obre aquesta ferida que tinc a l’ànima. Obre les portes, novament, al dolor.


5 d’agost de 2009
Ara ja no hi ha marxa enrera. Intento no plorar. D’alguna cosa em serveix haver-hi derramat tant verí, tant dolor. Pam!!! Sorpresa!!! La vida et dona moltes sorpreses. Estic sola. M’haig de fer a la idea. L’ombra ja ha desaparegut. Està desapareixent. I jo? Aqui, aguantant...
Ha sigut pitjor el remei que la malaltia. Si, ho hem parlat, però no hi ha marxa enrera.
Paraules seductores. Paraules que vull que s’emporti el vent. Paraules que ja no signifiquen res.
Com em sento? Decebuda, trista, desfeta. Com aguanto?
Vull desfer-me d’aquest infern. Ja s’està acabant... ja no hi ha marxa enrera. Ni amor, ni amistat, ni respecte. Res. No res...
Cruel, vil, despreciable. Això és el que sóc. És el que em defineix.
En el fons m’ho mereixo. En el fons, volia tenir una llum a què aferrar-me, pero no. No hi ha res. Foscor, només dol.


He d’escriure. He de netejar aquest dolor. Treure tot el verí, tota esperança. Ho he de treure tot.
M’és igual que sàpiga aquest secret meu. No puc més. Ara, necessito que se’n vagi. Ara, ja no ha de formar part de mi. Em dol el cor. Estic en dol. El dol l’ànima. Estic morint poc a poc.
Que passi ràpid aquesta agonia. Sé que després, quan marxi, tot tornarà a sortir. Les llàgrimes ara no poden, no deuen sortir. Però, tornaran.
Espero que valgui la pena tot això. Espero, de tot cor, ser valenta. Saber enfrontar-me a la vida. Aquest món gris que m’espera. Res, ja no vull res. No ser res.