Un dia més... Almenys ja treballo, ja surto de casa.... Intento trobar el meu camí, el meu somriure. Intento tornar a una rutina que m'aporti una mica de felicitat. Son estranys els seniments contradictoris. El meu cor em diu una cosa i el cap una altra.... Però, almenys encara intento viure.
Se que soc una afortunada, però les llàgrimes surten sense adonar-me. El verí el tinc per tot el cos, i sempre, sempre, des de fa mesos que les llàgrimes formen part del meu dia a dia. No sabia el que era la pena... el patiment... el sofriment. No ho sabia. I ara, no se sortir d'aquest estat d'angoixa permanent. Però ho intento. M'aixeco, treballo, i... visc amb la meva soledat. Una soledat buscada, doncs no vull que em vegin tan desfeta. Poc a poc milloraré i ja buscaré companyia. Però ara necessito i vull estar sola. Necessito entendre perquè tinc tant dolor encara...no hi ha rabia ni odi. Només dolor...