Fa 15 anys que va arribar a la meva vida per fer-se indispensable. Va arribar a la meva vida per ensenyar-me... va arribar, pensant jo, que per quedar-se... però al final, no era el que jo pensava, el que jo creia, el que jo, enamorada, desitjava.
Ja veus, fa un any i poc a poc vaig recordant el que era i vaig buscant una fugida ... si, fujo del passat per trobar un present... Ja no penso ni en el futur. El pitjor d'aquesta fugida, és que sempre torna quan estic a punt d'oblidar els meus sentiments envers a ell... sempre sap tocar el meu cor. Com avui.
No m'agrada que no sigui feliç, no vull que sigui infeliç. No. Em fa immensament trista. Però hem de seguir endavant.

No tinc paraules per descriure totes les sensacions i tots els sentiments que noto. Tots contradictoris... Sento que es trenca la meva ànima, sento la felicitat, a vegades estic furiosa i a vegades tranquila... Tota jo soc contradicció... continuo sense entendre res. Es veritat que és dificil oblidar el passat... potser és aquest el meu error. Voler oblidar el passat. No sé...
Però, per què? vaig marxar jo, vaig acabar jo amb la mentida, vaig decidir jo... llavors per què? tanta contradicció? Vaig tan poc a poc, tan fràgil em sento, tanta por ...
Còrrer tan poc és un bon consell....