Després de les vacances arriba la rutina. Una altra vegada torno a la vida de sempre... la veritat és que aquest estiu ha estat bastant bé. M'ho he passat bé. Però, sempre torna el passat, sempre... Intento desfer-me, però sempre m'ho impedeix. Per què? és allò vull estar sense tu però no vull que estiguis amb ningú. Uff! se que només podré mirar endavant quan desaparegui del tot, però m'ho impedeix.
Anyoro moltes coses, llocs, amistats, familiars del passat. Ho anyoro... 15 anys no s'oblida tan fàcilment. cada vegada que recordo unes vacances, un viatge, una excursió, una discoteca, un bar... està. Cada vegada que miro una serie, una pel.licula, una foto... està. Intento crear nous records, nous amics, nous familiars, noves excursions, nou... i tot i així està.
Realment això s'ha acabat definitivament? Per què li costa tant mirar endavant?
Jo només vull seguir... pas a pas tenir un nou amor, fer una familia... Tant és demanar poder seguir endavant?
No ho entenc...però se que mentres estigui com un fantasma rodant en la meva vida no podré seguir endavant. He d'acabar amb aquesta situació. Ja fa un any de la separació i, tot i així, encara vol manar en la meva vida.... No ho entenc.
Li demano una i altra vegada d'acabar amb l'únic que ens uneix i no hi ha manera. M'agota psiquicament... sap els meus punts febles i encara els utilitza...
Ja no se que fer. Hauré de prendre una decisió dràstica, però ja no vull fer més mal. Ni a ell ni a mi. Però estic veient que si no ho faig res podrà seguir endavant. i això, si que no ho puc permetre.