Em refugio en la música. Em refugio i intento buscar què camí prendre. No se cap a on anar. Tot em supera. Tot em fa por. No controlo res. Ni els meus sentiments, ni la meva vida. Però soc una afortunada. Podria ser molt pitjor. Tinc una família espectacular que han estat i estan amb mi. Tinc persones que m'han regalat la seva amistat sense demanar res a canvi. Tinc feina i companys que aguanten aquesta inestabilitat. Tinc tot per sortir endavant....I en el fons no entenc com puc sentir-me tan sola.


Em refugio a casa. Em refugio buscant una seguretat que m'han arrebatat. Una lliçó... que em costa molt aprendre. M''ho mereixo?

Ho tenia tot. Una casa ideal, un gos ideal, una família política ideal i tot... una mentida. Ja ho he dit abans. He viscut 15 anys entre tantes mentides que ara no reconec la veritat, la sinceritat. No la reconec.

Tan sols vull no pensar en el passat. He perdut els millors anys de la meva vida en un món ple d’hipocresia, de materialisme i vaig perdre la noció del que realmente era important. Buscava que es sentissin orgullosos, digna d’ells. Hauria d’haver vist que eren ells que no eren dignes de mi. Ho hauria d’haver vist.

He d’acabar amb aquest joc d’ara t’estimo ara t’odio. Aquest et necessito i et desprecio. No soc ni la més guapa, ni la més llesta… però si he sigut la més entregada. No passa res. Doncs, no tinc rencor. Només pena. Només m’acompanya el sentiment de tristesa d’haver-me entregat en cos i ànima a qui no s’ho mereixia.

Però aprendre la lliçó no serà fácil, però tard o d’hora tot tornarà al seu lloc. I el temps posarà a cadascú en el seu lloc. Ho sé.