SOSO - què penses?

Bebe La bicha videoclip

2011-02-20T21:15:00.000+01:00

Iván y Amaro Ferreiro + La china Patino = Tristeza

2011-02-20T12:44:00.000+01:00

Zahara - Photofinish (Acústico)

2011-02-20T12:42:00.000+01:00

Tiago Iorc e Liah - Outra Porta

2011-02-20T12:20:00.000+01:00

Domingo Astromantico ZAHARA y Santi Balmes

2011-02-20T12:18:00.001+01:00

2011-02-20T12:18:00.000+01:00

Normalment només escrivia quan em sentia sola... però ara ja no és un sentiment que m'acompanyi sempre. Ara, no se si perquè tinc a la gateta, si perquè m'he obert a les amistats, si començo a veure la vida més positivament... no se però em sento bé. Començo a ser la noia que feia molt temps havia estat amagada en el meu interior i ja no tinc por de mirar enrera i de mirar endavant, a més de mirar el present. M'he adonat que els canvis sempre venen per a millor. Si, així és. Tinc una oportunitat d'or de tornar a ser jo mateixa i de poder fer el que vulgui. Aqui, recopilo sentiments, cançons, inquietuds, tristeses, però ara també alegries. Um somriure que m'acompanya sempre...
Se que l'unic error ha estat entregar-me d'una manera total a qui no s'ho mereixia... L'únic que ha passat és que no em van valorar ni respectar com em mereixia, però ara se n'adona... ara me n'adono.
Puc estar tranquila, sentiment que no sabia que era, però és... el camí a la felicitat.
Veure com vaig recuperant la meva seguretat i com vaig també entrant en una rutina d'alegries m'obre a l'esperança de que alguna cosa més extraordinària vindrà. ho se. Ho presenteixo.
Quan estigui recuperada del tot i sigui jo, tot funcionarà llavors...

Fito y Fitipaldis - Acabo de llegar (video clip)

2011-02-20T11:59:00.000+01:00

PABLO ALBORAN - Miedo (en mi casa)

2011-02-04T19:42:00.000+01:00

2011-01-30T21:46:00.000+01:00

Estic començant a trobar-me bé... bé amb mi maeixa. Poc a poc vaig recuperant la meva autoestima i el rumb de la meva ida... Poc a poc vaig recuperant el que és essencial en la vida. Se el que vull, ara, i se que els errors del passat m'han portat a donar importància al que realment importa.
Avui ens hem vist i, per fi, m'ha confessat els seus sentiments. Se que no m'enganya, doncs jo sento el mateix.
Li dono una oportunitat? El meu cor i el meu cap diuen que si.... I axò faré, encara que surti ámb més ferides... crec que ens hem de donar una segona oportunitat. Necessito una segona oportunitat...encara que surti malament. Tant de temps junts no pot significar un no res... Aquest malson ha d'acabar-se... junts o separats, però almenys acabarem amb aquest patiment i indecisió.

My Immortal Acoustic

2011-01-30T12:46:00.000+01:00

Vetusta morla - Al respirar

2011-01-12T22:43:00.000+01:00

'Me da lo mismo' EL PESCAO

2011-01-06T14:06:00.000+01:00

Los seis días - Te odio

2010-12-21T20:48:00.001+01:00

Aquesta cançó no justifica l'odio, aquesta cançó parla de l'angunia, frustració, tristor i amor. Amor en estat pur, un estrip de camisa i mirada intensa, de necessitat.

2010-12-16T21:21:00.000+01:00

Ja arriba el Nadal... és mot depriment tot el que representa per a mi aquestes festes, i encara que he decidit marxar per no celebrar-les, tot això em torna a la ment records i sentiments que tinc moltes ganes de deixar enrera.
Estava tant tranquila... treballant per viure i vivint per treballar... que tot aquest enrenou del Nadal, de l'amor, de la pau, la familia i no se que més m'ha fet portar a la ment i al cor sensacions, persones que encara m'estimo.Una vegada més torno a recaure en la pena, en el dolor i en les llàgrimes...per ara...

La marea - Vetusta Morla

2010-12-05T20:21:00.000+01:00

2010-12-05T12:20:00.000+01:00

Un dia més... un dia tranquil, sense ensurts. Vaig a pas lent trobant sentit a totes les meves emocions. Em venen sense parar imatges del passat. Recordo la meva infancia, quan era la nena de papa fins que ell em va abandonar... Recordo la meva adolescència quan la meva mare creia en mi fins que vaig pensar per mi mateixa... Records, records del passat que m'han portat fins el que soc avui...
Massa debil estic encara per poder encarar el futur amb optimisme... però se que arribarà. Almenys ara m'acompanya una calma que feia temps que el meu cor no sentia.
Com diu una cançó: "La vida és només una petita part del que aquest món reccorrerà, que per fer-se entendre et colpeja fins que estàs moradenc i decideix quan estàs fora i quan a dintre, perquè quan estàs acabat, estàs acabat".... Ara és el moment de sentir que tot ha acabat, que estic acabada (encara que inconscientment em nego a acceptar-ho) per després tornar amb més força, segura, valenta i feliç.

Carlos Jean - Tiempo

2010-11-30T21:22:00.000+01:00

2010-11-30T20:27:00.000+01:00

Ja fa dies ke em busco, com diu la cançó de Bebe... La meva feina ara és trobar-me i ho he de fer sola. Ja fa un any i mig que vaig a la deriva i ara necessito trobar el rumb definitiu de la meva vida.

Poc a poc, sola, vaig agafant forces per sortir endavant... estic cansada de veure'm perduda. No aconsegueixo res així, ja ho se... En el fons com no m'importa el que diu, el que digui o el que dirà la gent tot el ke faci serà per sentir-me millor. Almenys ara ja ric, ja tinc una mica de pau, ja veig la llum al final del tunel.

La millor decisió és donar-me prioritat a mi mateixa, per sobre de tot, encara que sembli egoista. Si jo em trobo bé amb mi mateixa, segur que tot em sortirà bé. No és tan dolent la soledat en una època de confusió... és més fàcil que aquesta desaparegui sense que m'atossiguin desde fora.

Aquest cos meu ja no té més llàgrimes... el dolor està deixant pas a la calma... a la serenitat. Aquest cervell meu ja no té tants records... aquests estan deixant pas a nous pensaments... a noves il.lusions.

BEBE - BUSCOME (busco-me)

2010-11-27T20:08:00.001+01:00

2010-11-05T20:24:00.000+01:00

Estic una altra vegada en un mar de dubtes.... Tan dificil és tornar a trobar sentit? El que ha passat, el que passa em porta per un cami d'indecisions, d'obscurs pensaments, de confusió. He tingut que prendre una decisió dràstica i allunyar-me del soroll que m'envolta, d'aïllar-me. Necessito pensar, necessito trobar sentit... bé necessito trobar-me a mi mateixa.
He de ser capaç d'enfrontar la realitat, he de ser capaç de continuar i no abandonar, he de ser capaç.
Em sento tan incompleta, trencada, perduda... Crec que no em curo del mal que tinc pels dubtes, per no saber per què. Per què em va passar a mi? per què vàrem destruir tot? per què?

2010-10-06T22:19:00.000+02:00

Fa 15 anys que va arribar a la meva vida per fer-se indispensable. Va arribar a la meva vida per ensenyar-me... va arribar, pensant jo, que per quedar-se... però al final, no era el que jo pensava, el que jo creia, el que jo, enamorada, desitjava.
Ja veus, fa un any i poc a poc vaig recordant el que era i vaig buscant una fugida ... si, fujo del passat per trobar un present... Ja no penso ni en el futur. El pitjor d'aquesta fugida, és que sempre torna quan estic a punt d'oblidar els meus sentiments envers a ell... sempre sap tocar el meu cor. Com avui.
No m'agrada que no sigui feliç, no vull que sigui infeliç. No. Em fa immensament trista. Però hem de seguir endavant.

2010-10-02T14:46:00.002+02:00

No tinc paraules per descriure totes les sensacions i tots els sentiments que noto. Tots contradictoris... Sento que es trenca la meva ànima, sento la felicitat, a vegades estic furiosa i a vegades tranquila... Tota jo soc contradicció... continuo sense entendre res. Es veritat que és dificil oblidar el passat... potser és aquest el meu error. Voler oblidar el passat. No sé...
Però, per què? vaig marxar jo, vaig acabar jo amb la mentida, vaig decidir jo... llavors per què? tanta contradicció? Vaig tan poc a poc, tan fràgil em sento, tanta por ...
Còrrer tan poc és un bon consell....

2010-09-29T21:37:00.000+02:00

Després de les vacances arriba la rutina. Una altra vegada torno a la vida de sempre... la veritat és que aquest estiu ha estat bastant bé. M'ho he passat bé. Però, sempre torna el passat, sempre... Intento desfer-me, però sempre m'ho impedeix. Per què? és allò vull estar sense tu però no vull que estiguis amb ningú. Uff! se que només podré mirar endavant quan desaparegui del tot, però m'ho impedeix.
Anyoro moltes coses, llocs, amistats, familiars del passat. Ho anyoro... 15 anys no s'oblida tan fàcilment. cada vegada que recordo unes vacances, un viatge, una excursió, una discoteca, un bar... està. Cada vegada que miro una serie, una pel.licula, una foto... està. Intento crear nous records, nous amics, nous familiars, noves excursions, nou... i tot i així està.
Realment això s'ha acabat definitivament? Per què li costa tant mirar endavant?
Jo només vull seguir... pas a pas tenir un nou amor, fer una familia... Tant és demanar poder seguir endavant?
No ho entenc...però se que mentres estigui com un fantasma rodant en la meva vida no podré seguir endavant. He d'acabar amb aquesta situació. Ja fa un any de la separació i, tot i així, encara vol manar en la meva vida.... No ho entenc.
Li demano una i altra vegada d'acabar amb l'únic que ens uneix i no hi ha manera. M'agota psiquicament... sap els meus punts febles i encara els utilitza...
Ja no se que fer. Hauré de prendre una decisió dràstica, però ja no vull fer més mal. Ni a ell ni a mi. Però estic veient que si no ho faig res podrà seguir endavant. i això, si que no ho puc permetre.

2010-08-11T17:20:00.000+02:00

Una altra vegada escrivint aqui. Una altra vegada posant en evidència els meus sentiments. Estic bé.... Estic millor que bé. He conegut a una ànima que em fa riure, que m'il.lusiona. He estat de vacances amb ell i encara que no l'hagi volgut dir, ha sigut magnífic... i la convivència també ha anat millor del que m'esperava.
L'únic que arribo a Andorra preparada per afrontar la realitat i em trobo que està malalt! Novament un gerro d'aigua freda. Espero que no sigui res, doncs encara que no estiguem junts - ara vull estar amb el meu iogurin - el porto en el meu cor i vull el millor per ell. Tot el dia que intento parlar-hi, però té el telèfon desconnectat...
Ara que començava a somriure veig que ell cau en una malaltia.....La veritat es que no se com actuar. No se quin lloc ocupar. Marxaré avui mateix a la platja i espero que tingui qui el cuidi. De veritat, espero que es recuperi. Necessito que estigui bé per sentir-me completament feliç.

2010-07-08T19:08:00.000+02:00

Uff! Quina setmana que porto.... de bé, és clar. Em sento meravellosament bé. Em sento guapa, alta, alegre, ilusionada, sexy.... jajajaja. Torno a somriure i el més curiós es que no se ben bé per què. Però torno a somriure i això és el més important.
M'he passat un cap de setmana!!!! Super divertit!!! Genial!!! La veritat es que apuntar-me als dardos ha sigut una bona distracció. I el millor és que coneixes a gent molt divertida i amistosa. I he fet bons amics. De veritat. Espero continuar així de optimista. Ho espero

2010-06-18T15:23:00.000+02:00

Fa dies que estic més animada.... no se si per què... però estic més forta. La salut poc a poc va millorant. El estat emocional també. La tranquilitat que m'envolta m'està portant al camí correcte. Vaig pas a pas, encara que m'atrabanco fent el camí. L'he tornat a veure i he caigut com una ximpleta en els seus braços... 15 anys no s'oblida tan facilment. Si, ha sigut un gran error, però m'he adonat que, en el fons, molt en el fons, m'estima i m'estimarà sempre.
Els nostres camins s'han separat. D'aqui poc farà un any i encara no soc i no em sento alliberada del tot. No se si algun dia ho aconseguiré, però la meta és aquesta.
Ho tinc clar, el meu cor ho té clar... però encara hi ha rencor pel mal que ens hem fet... encara hi ha algo que ens separa.... ens separarà per sempre més? Potser...
Per què ens compliquem tant? O si o no... i ja està. Així ho sento, però es veu que no...
Ara esperarem a que arribi el bon temps i a veure si anant a la platja i sortint de la rutina em milloro del tot i aconsegueixo per fi la pau que tant anyoro. Espero que si. Almenys torno a estar il.lusionada. Almenys soc més positiva i se que puc sortir endavant amb o sense ell.

2010-06-06T13:05:00.000+02:00

Feia temps que no escrivia res... Encara estic en un estat de debilitat mental i fisica, però poc a poc vaig recuperant la il.lusió i ganes de viure. Poc a poc vaig recuperant la confiança en mi mateixa i perdent la por... Tot el que m'envolta m'està ajudant a tirar endavant. A ser jo mateixa... Jo mateixa. Fa temps que no pensava en què havia perdut la meva essència. La lluitadora, idealista, rencorosa i riallera què sempre estava disposada a tot. Ara, no soc així, però puc tornar a ser-ho. Vull tornar a ser jo, jo mateixa.
Se que pot semblar egoista, però només intento recuperar la meva salut, autoestima i felicitat.
Ell mai més formarà part de la meva vida., Així ho he de veure i viure, doncs el seu joc s'ha d'acabar i he de mirar per mi... només jo puc acabar amb aquest patiment. Només jo puc acabar amb aquest joc.

2010-05-10T20:19:00.000+02:00

Un dia més... Almenys ja treballo, ja surto de casa.... Intento trobar el meu camí, el meu somriure. Intento tornar a una rutina que m'aporti una mica de felicitat. Son estranys els seniments contradictoris. El meu cor em diu una cosa i el cap una altra.... Però, almenys encara intento viure.
Se que soc una afortunada, però les llàgrimes surten sense adonar-me. El verí el tinc per tot el cos, i sempre, sempre, des de fa mesos que les llàgrimes formen part del meu dia a dia. No sabia el que era la pena... el patiment... el sofriment. No ho sabia. I ara, no se sortir d'aquest estat d'angoixa permanent. Però ho intento. M'aixeco, treballo, i... visc amb la meva soledat. Una soledat buscada, doncs no vull que em vegin tan desfeta. Poc a poc milloraré i ja buscaré companyia. Però ara necessito i vull estar sola. Necessito entendre perquè tinc tant dolor encara...no hi ha rabia ni odi. Només dolor...

2010-04-25T22:58:00.000+02:00

No milloro. quan decideixo no tornar-lo a veure ni parlar, el destí me'l posa davant dels nasos. Ahir vàrem parlar. No m'ho esperava. Crec que ja no espero res... d'ell....
Diu que vol tornar, que vol que ho tornem a intentar, que ha de posar ordre... Però, ordre en què? No milloro.
Malalta, trista, dolguda, desfeta....
La vida m'ha de donar una altra oportunitat! A veure si milloro de salut i veig les coses d'una altra manera. Almenys que sigui d'una forma més positiva.
No milloro...

2010-04-17T16:21:00.000+02:00

Dema faig 33 anys. Demà serà el primer aniversari sense ell... no passa res. 33. Em veig tan vella i tan estúpida. I tot, a la fi, és perquè estic enrabiada amb mi mateixa. Enrabiada per no saber com allunyar-lo definitivament de la meva vida. Allunyar els records, l'anyorança. Enrabiada per no sortir endavant, per no tenir forces de donar un cop a aquesta realitat. Enrabiada per no haver vist abans la veritat.
Em tirava en cara que l'havia anul.lat, però soc jo la que està denigrada, anul.lada i sola. Moro dia a dia per dintre. Decepció, decepció... Només decepció al meu cor.

2010-04-16T15:03:00.000+02:00

La vida continua.... Estic tan dolguda. És tan inténs el dolor que m'han donat fins i tot baixa laboral.... El sentir-me perduda no millora la situació. No millora res....
Fa dies que evito parlar amb ell. Fa dies que intento que la meva ment i el meu cor oblidin que existeix. No se que fer, com reaccionar, o si he de reaccionar...He arribat a un punt de no voler res, no se res, no sento res més que dolor. Un dolor tan intens que encongeix el meu cor, les meves entranyes. Un dolor que fa que no em pugui ni aixecar del llit, que no tingui ganes de res... Res. Això és la meva vida. Res.
M'agradaria tornar a ser la d'abans. Forta i amb les idees clares. M'agradaria recuperar el que vaig ser...Però com?

2010-04-11T18:50:00.002+02:00

Em refugio en la música. Em refugio i intento buscar què camí prendre. No se cap a on anar. Tot em supera. Tot em fa por. No controlo res. Ni els meus sentiments, ni la meva vida. Però soc una afortunada. Podria ser molt pitjor. Tinc una família espectacular que han estat i estan amb mi. Tinc persones que m'han regalat la seva amistat sense demanar res a canvi. Tinc feina i companys que aguanten aquesta inestabilitat. Tinc tot per sortir endavant....I en el fons no entenc com puc sentir-me tan sola.

Em refugio a casa. Em refugio buscant una seguretat que m'han arrebatat. Una lliçó... que em costa molt aprendre. M''ho mereixo?

Ho tenia tot. Una casa ideal, un gos ideal, una família política ideal i tot... una mentida. Ja ho he dit abans. He viscut 15 anys entre tantes mentides que ara no reconec la veritat, la sinceritat. No la reconec.

Tan sols vull no pensar en el passat. He perdut els millors anys de la meva vida en un món ple d’hipocresia, de materialisme i vaig perdre la noció del que realmente era important. Buscava que es sentissin orgullosos, digna d’ells. Hauria d’haver vist que eren ells que no eren dignes de mi. Ho hauria d’haver vist.

He d’acabar amb aquest joc d’ara t’estimo ara t’odio. Aquest et necessito i et desprecio. No soc ni la més guapa, ni la més llesta… però si he sigut la més entregada. No passa res. Doncs, no tinc rencor. Només pena. Només m’acompanya el sentiment de tristesa d’haver-me entregat en cos i ànima a qui no s’ho mereixia.

Però aprendre la lliçó no serà fácil, però tard o d’hora tot tornarà al seu lloc. I el temps posarà a cadascú en el seu lloc. Ho sé.

2010-04-03T21:15:00.001+02:00

Estem en plena època de vacances de setmana santa. Fa una setmana que no se res d'ell. Torna i desapareix de la meva vida amb una facilitat que em desconcerta. Però, no estic tan malament com creia que estaria. En el fons, molt en el fons se que és el millor.... Si vull tenir futur he de deixar enrera el passat. Com diu una cançó de Zipi Zape band "Dejame morir viviendo o dejame vivir la vida".

Però la confusió continua...

No tot ara és blanc o negre. He descobert matisos que creia que no existien. He aprés a veure i a sentir. D'una altra manera, si. Però he aprés. L'únic que necessito és que desaparegui la confusió i vingui la calma a la meva vida, a la meva ànima.

Com aconseguir-ho? No sé...

Estic en un moment en què abandono definitivament el passat i em construeixo un futur o torno a les seves garres. El meu cor vol el segon pas. El meu cap em diu que el més sensat és el primer. Què fer? Abans, hagués decidit sense pensar-ho, sense por, sense mirar cap de les conseqüències que tingués, fent front a tot, doncs, em sentia tan segura...Ara, no sóc capaç de donar cap pas, de prendre cap decisió sense donar voltes i voltes a l'assumpte. Per poca cosa que sigui. Em sento tan insegura...

Busco i busco raons per mirar el perquè de tot això. Encara.

He de pensar que, algun dia, arribarà el moment de la calma. Algun dia...

2010-04-02T17:19:00.006+02:00

1 d'agost del 2009

"Por tenerte, por querer querete, dejé de lado todo lo que sentía. Yo no sabia que tu amor escondía la soledad. Y aunque grites morena mia, desde esta orilla no escucho tu voz. No se quien eres, no se quien soy..."
Així em sento. Més desgarrada encara. No entenc res. El deixo, em deixa. 15 anys. 15 anys que ja no són res. No entenc res. Què ha passat? Com hem pogut arribar a aquest punt? Estic sola. Estic sense ell. Ja era costum. Però, ara fa més mal. Ara, ja no és l'ombra que apareixia en el moment més inesperat. Ara, ja no és allò, inexplicable, d'estar i no ser-hi. De ser-hi i no estar. Estic desgarrada. Busco el perquè de tot plegat. Busco i ja no trobo res... Però no deixo de plorar. No puc. Les llàgrimes surten sense adonar-me. Estic desgarrada i ja no puc amb aquesta incertesa.
Vol temps. Temps... 15 anys. Com ser capaç de deixar-li més temps. Temps...
De què sóc culpable? De sentir-me, en molts moments, enganyada, utilitzada, despreciada. De què sóc culpable? Em passen tantes coses pel cap. Tantes barbaritats...
No sóc res. Aigua. Llàgrimes que em desgarren el cor, la pell, les entranyes... Aigua. Aquesta ara és verí. Verí que surt per cremar el dolor.
Així em sento. De què sóc culpable? Sóc culpable. Em vaig creure el seu amor etern. Em vaig creure la seva amistat, respecte... No entenc res. 15 anys, ja res.
Intento no recordar. Intento distreure el meu cor. No pensar. Però no entenc res.
Això és amor? Això és amistat? Per què no vol tornar a casa? Què hi ha a fora? No sóc res.
Abandono l'esperança. Vull para aquest patiment. Perdo...

3 d’agost de 2009
Ja està. Fet. Intento mentalitzar-me que ja no hi és, no hi serà, no ha estat. Intento oblidar els records. Netejar l’anyorança... I ho faig dient-me, repetint-me que no pot ser. Faré... No. Faig la meva vida. Intento fer la meva vida sense ell. Jo tampoc vull més humiliació i denigració.
Ho superaré. Se que ho faré. Sola. Ho superaré. El temps portarà la calma. Novament apareixen les llàgrimes. Novament el verí que em torna a desgarrar la ferida. Aquella que està al cor. Aquella que està a l’ànima.
Ja no hi és, no hi serà, no ha estat. Vull calma.
Escric per no tornar-me boja. Feia temps que pensava que ho havia de fer. Començar aquest diari ha sigut la millor idea que he tingut en molt, molt temps. Almenys m’alivia durant uns segons, curt instant. Almenys, expresso el meu patiment.

No dormo. No menjo. Ha caigut tot. Han caigut els esquemes de la meva vida. Tot. I ara què em queda?
No hi ha consol. Ni hi ha amor. No hi ha odi. No hi ha res. Espero. Perdo...
Espero trobar-me a mi mateixa, en un món gris, en un món desert. Ser, estar. Seré una morta en vida. Sense sentiment de... Podré sentir?
Però no hi ha marxa enrera. Ja ho he decidit. Ho sé. Encara que en el fons de la meva ànima hi ha un brot d’esperança. Sé que m’enganyo. Sé que m’enganya.
No més mirar enrera. No més mirar al futur. Només compta ara. Compta acabar amb aquest dolor. Pot ser la meva salvació. Però només espero la mort. Ser una morta en vida. Sense res, doncs, no sóc res.
Quantes vegades ho he volgut deixar i ho hem tornat a intentar. Quantes! Però, ara, ja ho he decidit. Ell serà feliç. Jo? Mort. Foscor. Desolació. Però seguiré endavant.

M’he proposat que cada vegada que senti la seva falta, que em desesperi o que perdi forces, escriuré. Escriure perquè se’n vagin els records. Escriure perquè se’n vagi el dolor, l’angoixa. És malaltís viure amb quina facilitat pot deixar-me de costat. Ho veus? No hi ha marxa enrera. No et vol, no t’estima. Ficat’ho al cap. Perd ja l’esperança. Si us plau, perd ja la confiança.
Ja torno a plorar. No puc parlar amb ell. Encara em fa més mal. Tot és més dolorós. Li és tan fàcil, tan fàcil passar de mi.
No sé si aguantaré. Què he fet? No tornarà. No tornarem a estar junts. Per a què? Ja hi ha algú. Algú.
Si us plau, no puc més. No tinc forces. Serà millor oblidar. Oblidar aquests 15 anys. Malaeixo tot el temps que he perdut. Tant patiment per a res. Ho teníem tot i ara res.
Potser no m’equivocava quan el volia abandonar. No m’equivocava. No m’arrastraré més. No li ploraré més. Sé que ja està tot acabat.

Cada vegada que parlo amb ell em destrossa. Estic fent el possible per fer veure al meu cor que ja no hi és. Que ja no forma part de mi, de la meva vida. Però, les seves preocupacions per si menjo, si dormo, si em ve a veure... no vull. Li he dit que no em truqui més. Em fa mal. Obre aquesta ferida que tinc a l’ànima. Obre les portes, novament, al dolor.

5 d’agost de 2009
Ara ja no hi ha marxa enrera. Intento no plorar. D’alguna cosa em serveix haver-hi derramat tant verí, tant dolor. Pam!!! Sorpresa!!! La vida et dona moltes sorpreses. Estic sola. M’haig de fer a la idea. L’ombra ja ha desaparegut. Està desapareixent. I jo? Aqui, aguantant...
Ha sigut pitjor el remei que la malaltia. Si, ho hem parlat, però no hi ha marxa enrera.
Paraules seductores. Paraules que vull que s’emporti el vent. Paraules que ja no signifiquen res.
Com em sento? Decebuda, trista, desfeta. Com aguanto?
Vull desfer-me d’aquest infern. Ja s’està acabant... ja no hi ha marxa enrera. Ni amor, ni amistat, ni respecte. Res. No res...
Cruel, vil, despreciable. Això és el que sóc. És el que em defineix.
En el fons m’ho mereixo. En el fons, volia tenir una llum a què aferrar-me, pero no. No hi ha res. Foscor, només dol.

He d’escriure. He de netejar aquest dolor. Treure tot el verí, tota esperança. Ho he de treure tot.
M’és igual que sàpiga aquest secret meu. No puc més. Ara, necessito que se’n vagi. Ara, ja no ha de formar part de mi. Em dol el cor. Estic en dol. El dol l’ànima. Estic morint poc a poc.
Que passi ràpid aquesta agonia. Sé que després, quan marxi, tot tornarà a sortir. Les llàgrimes ara no poden, no deuen sortir. Però, tornaran.
Espero que valgui la pena tot això. Espero, de tot cor, ser valenta. Saber enfrontar-me a la vida. Aquest món gris que m’espera. Res, ja no vull res. No ser res.